Equilibrium Instabilis

Oyasumi doomo kun (どーもくん), que descansis! Has mort molts gatets avui? I tant que sí!

Es curioso, éste ha sido el primer año en el que no me despierto el día 6 y voy a ver qué me han echado los Reyes. Però estant tan lluny de casa, els regals no m’han importat gens. Més trobo a faltar a la meva xicota, els meus pares i els meus amics. Mai penseu que aquesta aventura que he començat en solitari ha estat per fugir de vosaltres. Espero poder ser una mica millor al meu retorn per compartir la meva experiència amb tota la gent que m’estima i espera que retorni.

El caso es que los reyes se han portado, incluso en Japón y por fin me ha llegado la conexión a Internet en la habitación (justo el día 5 por la noche). Pero es una mierda, nada que ver con el estándar japonés. Y es asimétrica, al revés que el mundo. Podría montar un servidor, vaya. Según un test de velocidad, bajo a 380 kbps y subo a 800 kbps. Te orinas, balbina.

No sé si alguna vez habéis salido el día 6 de enero por la mañana a la calle (a comprar el roscón) o si siempre os lo pasáis jugando con la muñeca inchable que os traen los Reyes cada año. Si lo hacéis, observaréis que los containers están llenos de las cajas de los juguetes que han recibido los niños (muñecas inchables en su mayoría y alguna peonza). Me hizo gracia encontrarme una caja de juguete en la calle el día 6 en mi barrio, así que le hice una “afoto” con el keitai. Bueno, al menos yo creo que era un juguete…

Qué pasa? Aquí también hay niños ricos
que no se tienen que conformar con una simple Xbox 360

Bon any! Aquesta és la primera vegada que no sóc a Catalunya per cap d’any. Curiós, qui m’hauria dit a mi que abans d’assistir a les campanades de Madrid a la Puerta del Sol passaria les 108 campanades a Tokyo. Sí sí, aquí no són 12 sinó 108, una per cada desig terrenal. Fan les campanades per deslliurar-se d’ells, cosa bastant absurda: només cal satisfer-los.

El fet és que vaig anar al temple Zojoji, que està al costat de la torre de Tokyo pel compte enrere.

En el moment d’entrar a l’any nou, la gent va començar a comptar juu, kyuu, hachi, shichi, roku, go, yon, san, ni, ichi! I aleshores van deixar anar aquest preservatius (que en la mitologia nipona simbolitzen la fertilitat) que portaven inflats amb heli, els quals es van enlairar i van arribar a la lluna 3 dies més tard.

Vaig veure dos tipus de sake calents (cosa típica a cap d’any), un de dolç que sabia a llet i un normal que no em va agradar gaire. Ja se sap que als pirates, el rom (que portava en una ampolleta de plàstic i que vaig començar a beure a palo seco fins que no vaig poder més i vaig comprar una Coca-Cola).

Després del compte enrere vam anar a Roppongi, la zona habitual per sortir. Volíem anar a Vanilla, la disco més gran i barata però la policia estava a l’entrada fent fora a tothom perquè hi havia overbooking! Al final vam anar a Muse, una altra discoteca, més enllà de Roppongi Hills.

La nit va acabar a un afterhour de Shibuya, en un edifici rosa bastant cutre. De fet tot era cutre però tenia un aspecte ciberpunk i em va encantar.

Bé, i vosaltres què vau fer?.

Aquest diumenge vaig donar una volta amb la meva nòvia, el seu cosí i la seva novia pel saló del Manga de Barcelona. Ja a l’estació de l’Hospitalet es podia respirar el frikisme que hi havia a la zona, però el suau aroma va anar in crescendo segons ens apropàvem a la Farga.

Al Saló del manga pots fer amics de tota mena!

I és que cada vegada i ha més gent que es disfressa d’algun personatge manga per anar al Saló; m’encanta. Tinc ganes de disfressar-me jo també, el que passa és que mai tinc temps de preparar la disfressa. A veure si al Japó… Això sí, tinc clar que la quantitat de frikis que es reuneixen aquí no té res a veure amb els que es podrien reunir en un event similar al país del sol naixent. Només espero tenir suficients piles a la càmara si hi puc assistir!

Per què sempre he de tenir problemes amb la policia?

Avui hem tornat a anar a la muntanya. Aquesta vegada hem estat el Xavi (també va venir a Sort), el Salazar (que també es diu Xavi) i jo. El pla era anar fins a un poble que es diu Queralbs amb el cotxe, un cop allà pujar fins al monestir de la vall de Núria i després fer el cim Puigmal. Clar que tenir un pla no significa que s’hagi d’acomplir…

Amb el cotxe vam arribar fins a Queralbs, a on hi ha una estació del cremallera que puja fins el monestir. Nosaltres hi vam pujar a peu. En diversos punts del camí es pot veure el cremallera fent viatges ple de turistes i de iaios de l’Inserso. Finalment vam arribar a la bonica vall de Núria, a on hi ha el monestir i un peazo de llac que lo flipas (amb barquetes i tot).

Arribada al monestir de Núria

Un cop allà vam continuar caminant ja que l’objectiu era el Puigmal, però no era el nostre dia i aviat vam descobrir preguntant a un bon home que ens estavem equivocant de camí (donant una volta del 15). Un cop vam enfocar-ne el bo vam seguir xino-xano fins que vam veure que els camins s’esborraven al voltant nostre i que només quedaba pedra pelada i núvols: ens haviem tornat a equivocar però estavem a prop de la cresta de la cadena de pics. El Puigmal quedaba una mica enrere, ens l’haviem passat. L’últim tram l’haviem fet pujant pel mig de la muntanya, travessant un pendent considerable i estavem fets pols. A més, de la cresta a la qual estavem a punt d’arribar va començar a aparèixer boira, com si vapor d’una olla de bruixa es tractés. Tot plegat va motivar l’anulament del pic i vam baixar ràpidament fins el monestir.

Vam pujar fins que tocàrem els núvols

En el camí de tornada vam veure ons ens haviem equivocat la segona vegada (si no portes mapes, al menys mira els cartells!). Allà vam dinar (teniem bastant gana) i aviat vam començar el camí de tornada al cotxe, baixant per on haviem pujat. Com epíleg a la “aventura”, vam sopar a un restaurant de Granollers anomenat “Mezza Luna”.

A la Festa Major de Castelló d’Empúries es fa el Festival Terra de Trobadors i durant tres dies el poble viatja en el temps cap a l’edat mitjana.

L’Ariadna, la Lina, en Josep, en Guillem i jo vam decidir anar-hi i veure com era la vida en aquella època. No vam anar només a veure el poble, sinó que vam decidir col·lar-nos al banquet de la boda reial de Pere I i Joana de Foix. Ha estat la segona boda reial que pago però, a diferència de la primera, a aquesta sí que he pogut assistir.

Per no dessentonar massa ens vam vestir amb robes medievals i després d’uns chupitos de rom i unes cerveses ens vam encaminar cap a la plaça de l’esglèsia per unir-nos a la resta de convidats. Allà es trobava el sèquit del rei i les dames de plau, les quals ens van conduir cap al pati reial, on estava la taula parada i ben farcida d’aliments. El que no hi havia era cuberts, clar que en aquella època no feien falta.

Els meus amics ficats al paper

Mare meva, quin tiveri, em vaig possar fins el cul de menjar: pomes, pa a les fines herbes, sopa, carn a la brassa, puré de poma, mel i mató,…

Durant el banquet van intentar assassinar el rey però el millor cavaller del rei va estar prou atent per protegir el seu senyor. Finalment, les dames de foc van escalfar la vel·lada, clar que amb tant de menjar i amb tant de vi no crec que ningú tingués molt de fred.

Músics fantasmagòrics a la nit medieval de Castelló d’Empúries

El dia següent, ja com marit i muller, en Pere I i la Joana de Foix van assisitr a la justa medieval que es disputava en el seu honor. Es va poder comprovar la perícia dels cavallers en nombroses proves, fins i tot en combats d’espasa. Va ser un compte local el guanyador de la justa. Aquest havia arribat sense cavall, a dalt d’un burro. El rei li va cedir el seu per competir i finalment li dir que se’l podia quedar.

Doncs sí, ha estat un cap de setmana força diferent. Estaria bé poder viatjar al passat de veritat i veure com era tot en aquells temps amb verdadera autenticitat.

Bon dia a tutón! Comença la Festa Major de Granollers!!! Visca els Blaus!!!

Aquest cap de setmana he fet una escapadeta amb la meva nòvia a un balneari … porque yo lo valgo. En concret era l’hotel Regina SPA, a Vallfogona de Riucorb (el mateix lloc d’on era el famós Rector de Vallfogona).

Vallfogona’s Rector

Vam trobar la oferta a www.lastminute.com. Una nit a l’hotel de ****, esmorzar bufet lliure (hi havia de tot: fruita, pastes, cansalada, butifarra, etc) i accés a la zona SPA per 55€ cadascú. No és una ganga però tampoc no estava malament. El que passa és que de seguida s’aprecien les diferències entre rics i pobres. Mentre que nosaltres ens havíem de quedar a la piscina climatitzada que hi havia a l’entrada de la zona d’activitats pròpiament dites (jo vaig disfrutar allà com un cabrón), la gent entrava a fer-se massatges i banys raros a preu d’or.

Aquí ens vam quedar nosaltres, a les portes del paradís

El que més em va cridar l’atenció va ser la vinoteràpia, banyar-se en una banyera plena de vi (sembla una orgia de Baco, no?). Jo conec a més d’un que es beuria tota la banyera (i quanta més gent s’hagués banyat abans millor xD).

Baño de sangre rejuvenecedor

En fi, que lo important és estar còmode i en bona companyia. Aquesta excursió m’ha fet venir ganes de provar els onsen japonesos:

温泉

dels quals en parlaré en el proper post.

Aquest cap de setmana he estat a Sort amb dos amics fent algunes rutes per la zona, buscant llacs d’alta muntanya.

Vam anar amb el cotxe fins on vam poder ja que, per una banda, la pista era un camí ple de pedres ( i patíem pel càrter del cotxe) i, per altra banda, gran part de la pista era d’explotació privada i havies de pagar a preu d’or un “4x4 taxi” per que et portés al final de la pista. La Generalitat de Catalunya ens volia desanimar amb els seus cartells, però nosaltres vam continuar amb l’ànim intacte i al final va valer la pena.

Aquí teniu el Certescan, el llac més gran dels Pirineus.

Aquest llac té una llargaria màxima de 1200 m i una profunditat màxima de 96m. Us imagineu amb 96 metres d’aigua gelada al damunt? L’aigua era cristal·lina però estava tan freda que no em vaig banyar del tot, només vaig fer una mica el paripé. Em van donar ganes de portar-me una barca inflable en la següent excursió y donar una volteta pel llac. En la foto, la paret situada just al davant (que és veu una mica blanca) és la frontera natural amb França. És a dir que ja sabem per on fer contraband de tabac.

Va estar molt bé l’excursió, ja trobava a faltar la natura i els espais gegantins que et fan sentir petit. Tinc un munt de fotos que m’agradaria compartir. Aviat obriré un compte a Flickr per poder-ho fer.

Com podeu comprovar, equilibrium instabilis té a partir d’avui una nova mascota. És un eriçó com ho va ser en el seu dia ESP-inete (o CAT-inete) . S’assembla al Bart Simpson per això el seu nom. El podeu tocar si voleu, aneu amb compte de no punxar-vos (us puc contagiar de tot).
Si li porteu un Scotchbrite, que per ell és com una nina inflable, estic segur que us ho agrairà.

Va ser molt surrealista el que vaig veure a La Garriga el dissabte a la nit: un concurs de qui trigava menys a trencar tres síndries amb el cap. Mira que arribem a fer xorrades el humans. I mira que arribem a ser de morbosos: tothom va concentrar la seva atenció en els caps que colpejaven els pobres vegetals. No sé què esperàvem, sang i fetge? Que algun dels participants caigués desmaiat? No sé però mola i l’únic que lamento és no haver tingut una camera amb que immortalitzar el moment i deixar-hi constància en aquest blog. El següent pas serà fer-ho al Japó amb les síndries cúbiques.

P.D. Crec que va haver tongo en el concurs, va guanya el que era el campió mundial en l’assumpte encara que l’anterior participant penso que ho va fer més ràpid.